El Estado delega el derecho de la vivienda a actores privados que no garantizan ni el uso social ni el principio de no discriminación: el interés económico pasa por delante de la protección social. – L’Estat delega el dret de l’habitatge a actors privats que no garanteixen ni l’ús social ni el principi de no-discriminació: l’interès econòmic passa per davant de la lògica de protecció social.
Aunque la legislación reconoce el derecho a acceder y a vivir en una vivienda sin discriminación ni acoso, la inacción de la administración precariza y vacía de significado este derecho. El marc legal reconeix clarament el dret a accedir i a viure en un habitatge sense patir situacions de discriminació ni assetjament. Tanmateix, la inacció de l’administració precaritza i buida de significat aquest dret.
Los casos de racismo en el ámbito de la vivienda no son conflictos puntuales, sino que existe una omisión sistemática de los deberes de las administraciones y unas prácticas discriminatorias normalizadas de agencias inmobiliarias, propietarios y vecinos que obstaculizan el acceso y el disfrute de un derecho básico a las personas migrantes, racializadas y no blancas.
La discriminación en el ámbito de la vivienda es estructural y está normalizada no sólo en el acceso, sino que también se da en su disfrute y mantenimiento. Sobre esta cuestión, el informe «Invisibles. El estado del racismo en Catalunya» (2019) señalaba que un 21% de los casos de discriminación en el acceso a los derechos sociales recogidos por SOS Racisme responden a vulneraciones en el acceso a la vivienda. También que un 55% de estos casos se dan entre particulares (el tipo de racismo más denunciado en ese año), se producen en el ámbito vecinal.
El derecho a la vivienda está reconocido en la normativa internacional, estatal y autonómica. En concreto en Catalunya, la Ley 18/2007 del derecho a la vivienda establece que las administraciones deben «promover la erradicación de cualquier discriminación en el ejercicio del derecho a la vivienda, mediante el establecimiento de medidas de acción positiva en favor de colectivos vulnerables y de la penalización de conductas discriminatorias en el acceso a la vivienda» manifiestando claramente que» todas las personas deben poder acceder a una vivienda y ocuparla, siempre que cumplan el requerimientos legales y contractuales aplicables a cada relación jurídica, sin sufrir discriminaciones, directas o indirectas, ni acoso«. A pesar de ello, el derecho a la vivienda y su disfrute es un derecho en precario que la administración ni garantiza ni protege.
Por un lado, en el campo de la acceso a la vivienda no se aplica la normativa vigente, en la que se reconoce el derecho y la posibilidad de iniciar un procedimiento sancionador en caso de discriminación. Además, la administración, de no reconocerestas situaciones como vulneraciones de derechos, las interpreta dentro del ámbito del consumo y valida que la gestión de la vivienda esté en manos del sector privado.
Por otra parte, en el disfrute de la vivienda, la desprotección es aún mayor, ya que la administración ni se plantea intervenir a partir de la normativa vigente para que la discriminación se da en espacios privados e íntimos. Además lo deja en manos de los ámbitos de convivencia, en los servicios municipales de comunidades de vecinos y de mediación (en el mejor de los casos) donde para su resolución no incorporan ni la dimensión del racismo, ni la vulneración del derechos. Además, son espacios donde las personas racializadas y migrantes se ven atrapadas en el mismo ámbito donde se da el acoso vecinal y las dificultades de acceso a la vivienda.
Al mismo tiempo, el racismo ha impuesto un imaginario que atribuye a las familias racializadas y migrantes (sobre todo a madres con hijos) características como la insolvencia económica, comportamientos depredadores (en cuanto a la conservación del piso), comportamientos incívicos (por en cuanto a ruido y olores) o, incluso, una animadversión directa y explícita por parte de vecinos, propietarios e inmobiliarias. El discurso mediático, que criminaliza las ocupaciones y las condiciones de infravivienda, alimenta y perpetúa este imaginario racista.
La suma de todo ello provoca la impunidad y la dificultad para la denuncia. Ni los servicios de mediación, ni los funcionarios judiciales reconocen el racismo entre particulares y la vigilancia ciudadana del racismo vecinal es inexistente, lejos de la sensibilización que hay en otros ámbitos como la violencia machista. Urge que las administraciones reconozcan el racismo como la razón principal que impide el acceso y el disfrute de la vivienda, y que trabajen en desarrollar políticas públicas que garanticen este derecho a todas por igual.
Els casos de racisme en l’àmbit de l’habitatge no són conflictes puntuals, sinó que existeix una omissió sistemàtica dels deures de les administracions i unes pràctiques discriminatòries normalitzades d’agències immobiliàries, propietaris i veïns que obstaculitzen l’accés i el gaudi d’un dret bàsic a les persones migrants i racialitzades com a no blanques.
La discriminació racista en l’àmbit de l’habitatge és estructural i està molt normalitzada. I no es concreta únicament en l’accés, sinó que també es dóna en el gaudi i manteniment de l’habitatge. L’informe InVisibles. L’estat del racisme a Catalunya (2019) recull que un 21% dels casos de discriminació en l’accés als drets socials recollits pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) el 2019 responen a vulneracions del dret d’accés a l’habitatge. Al mateix temps, un 55% dels casos entre particulars, la tipologia de racisme més denunciada el 2019 al SAiD, es produeixen dins l’escala de veïns.
El dret a l’habitatge està reconegut a múltiples textos normatius de caràcter internacional, estatal i autonòmic. En concret a Catalunya, la Llei 18/2007 del dret a l’habitatge estableix que les administracions han de «promoure l’erradicació de qualsevol discriminació en l’exercici del dret a l’habitatge, per mitjà de l’establiment de mesures d’acció positiva en favor de col·lectius vulnerables i de la penalització de conductes discriminatòries en l’accés a l’habitatge» i manifesta clarament que «totes les persones han de poder accedir a un habitatge i ocupar-lo, sempre que compleixin el requeriments legals i contractuals aplicables a cada relació jurídica, sense patir discriminacions, directes o indirectes, ni assetjament».
Malgrat això, el dret a l’habitatge i el seu gaudi és un dret en precari que l’administració no garanteix ni protegeix.
D’una banda, en el camp de l’ACCÉS a l’habitatge no s’aplica la normativa vigent, on es reconeix el dret i la possibilitat d’iniciar un procediment sancionador en cas de discriminació. A més, l’administració no reconeix aquestes situacions com a vulneracions de drets, sinó que les interpreta com un tema de consum i valida que la gestió de l’habitatge estigui en mans del sector privat.
D’altra banda, en el camp del GAUDI de l’habitatge, la desprotecció encara és major, ja que l’administració ni es planteja intervenir a partir de la normativa vigent perquè la discriminació es dóna en espais privats i íntims, entre veïnes, deixant el tema en mans dels àmbits de convivència, en els serveis municipals de comunitats de veïns i de mediació (en el millor dels casos) on no s’incorporen ni la dimensió del racisme, ni la vulneració del dret. A més, les persones racialitzades i migrants no poden escapar tan fàcilment d’aquests contextos d’assetjament veïnal, precisament perquè també se les discrimina en l’accés a l’habitatge.
Al mateix temps, el racisme ha imposat un imaginari social que atribueix a les famílies racialitzades i migrants, sobretot a mares soles amb fills, característiques com la insolvència econòmica, comportaments depredadors (pel que fa a la conservació del pis), comportaments incívics (pel que fa a soroll i olors) o, fins i tot, una animadversió directa i explícita per part de veïns, propietaris i immobiliàries. El discurs mediàtic, que criminalitza les ocupacions i les condicions d’infrahabitatge, alimenta i perpetua aquest imaginari racista.
Amb tot, regna la impunitat i manquen mecanismes de denúncia. Ni els serveis de mediació ni els funcionaris judicials reconeixen el racisme entre particulars i la vigilància ciutadana del racisme veïnal és inexistent, lluny de la sensibilització que hi ha en altres àmbits com la violència masclista. Urgeix que les administracions reconeguin el racisme com la raó principal que impedeix l’accés i el gaudi de l’habitatge, i que treballin en desenvolupar polítiques públiques que garanteixin aquest dret a tothom per igual.
